Gustave Flaubert va néixer a Rouen el 1821 i va morir a Croisset el 1880. Va començar estudis de medicina però aviat es va dedicar plenament a la literatura. La publicació de la seva primera novel.la important, 'Madame Bovary', va ser tot un esdeveniment literari i un escàndol social a causa de la crítica a la mentalitat burgesa, crítica que es repetiria a 'L'Éducation sentimentale' (1870), i a les obres publicades pòstumament: 'Bouvard et Péuchet' (1881) i 'Dictionnaire des idées reçues' (1911). En tota la seva producció literària, Gustave Flaubert s'afirma com un romàntic amagat darrere d'un naturalista. L'autor és considerat unàniment un dels fundadors de la modernitat tant en novel.la com en pensament estètic. A 'Madame Bovary', els temes de l'amor i la decepció, la condicions humanes, les relacions entre la literatura i la vida, estan tractats en un estil exemplar i personalíssim, que s'articula en una impecable arquitectura general per formar --en paraules de Nabokov-- un "palau de vidre i bell acer". 'Madame Bovary' va patir un judici per obscenitat, com va passar amb 'Les flors del mal', de Charles Baudelaire. A diferència del de Baudelaire, 'Madame Bovary' va ser absolt.

Madame Bovary
1
De mica en mica, aquells temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer l'amor l'havia embriagad, i no havia pensat en res més enllà. Però ara que li resultava indispensable, tenia por de perdre'n alguna cosa, o fins i tot que fos destorbat. Quan tornava a casa d'ell, feia tot de mirades inquietes al seu voltant, espiava cada forma que passava per l'horitzó i cada lluerna del poble des d'on la poguessin veure. Escoltava els passos, els crits, el soroll dels carros; i s'aturava més pàl.lida i tremolosa que les fulles dels pollancres que es balancejaven sobre el seu cap.
Un matí que se'n tornava així, li va semblar distingir de sobte el llarg canó d'una carrabina que l'estigués apuntant. Sortia oblíquament del darrere d'un tonell petit mig amagat entre les herbes, al marge d'un fossat. Emma, mig defallint de terror, va seguir avançant i un home va sortir del tonell, com aquells diables amb molla que salten del fons de les capses. Portava polaines fins als genolls, la gorra enfonsada fins als ulls, li tremolaven els llavis i tenia el nas vermell. Era el capità Binet, a l'aguait dels ànecs salvatges.
--Hauria hagut de parlar des de lluny! --va cridar--. Quan es veu un fusell, sempre s'ha d'avisar.
El recaptador volia dissimular així la por que acabava de passar; perquè un ban de la prefectura havia prohibit la caça d'ànecs si no es feia en barca, i monsieur Binet, malgrat el seu respecte per les lleis, es trobava en falta. De forma que a cada moment li semblava sentir el guarda campestre. Però aquesta inquietud li feia més excitant el plaer, i tot sol dins el tonell, es felicitava per la sort i la malícia que tenia.
Quan va veure Emma va ser com si li traguessin un gran pes de sobre, i va iniciar la conversa tot seguit.
--Fa un fred que pela, no troba?
Emma no va respondre. Ell va prosseguir:
--Ha sortit molt d'hora, eh? --Sí --va dir ella balbucejant--; vinc de ca la dida, de veure la meva filla.
--Ah! Molt bé, molt bé. Doncs jo, aquí on em veu, hi sóc des de l'alba; però amb aquest temps que fa, no veus res fins que no ho tens a la punta del fusell.
--Passi-ho bé, monsieur Binet --va interrompre ella girant-li l'esquena.
--Als seus peus, senyora --va dir ell secament.
I es va tornar a ficar al tonell.

2
Mai la senyora Bovary no havia estat tan bella com en aquella època; posseïa aquella bellesa indefinible que resulta de la joia, de l’entusiasme, de l’èxit, i que no és sinó la conjugació harmoniosa de les circumstàncies i del temperament. Les cobejances, els disgustos, l’experiència del plaer i les il•lusions, que conservava sempre fresques, l’havien anada desenvolupament gradualment, tal com la pluja, el fem, els vents i el sol fan amb les flors, i ara s’esbadellava esplendorosa de plenitud corporal. Tenia les parpelles que semblaven fetes expressament per a la llargada dels seus esguards amorosos, i mentre les ninetes hi desapareixien a sota, un buf fort li eixamplava les cavitats del nas i aixecava el racó carnós dels llavis, ombrejats per un borrissol negrós que la llum posava de relleu. No semblava sinó que un artista consumat en corrupcions hagués disposat en espiral el pentinat del clatell; els cabells s’enrotllaven negligentment, en una massa densa, segons els atzars de l’adulteri que els desfeia cada dia. La veu agafava inflexions més toves; el cos també; un no sé què de subtil i penetrant es desprenia de la roba que portava i de la corba del peu. Charles la trobava deliciosa i absolutament irresistible, exactament igual que als primers temps de matrimoni.
Quan arribava a casa a nit entrada, no la gosava despertar. La llantieta de porcellana arrodonia una taca tremolosa al sostre, i les cortines tancades del bressol s’encorbaven en la penombra de la cambra com una cabaneta blanca arrambada al peu del llit. Charles les esguardava entendrit. Li semblava que sentia respirar la seva filla. Ara començaria a créixer més de pressa; cada estació aportaria guanys nous. Ja la veia com tornava de l’escola, tota riallera, amb el vestit tacat de tinta i la cartera amb els llibres posada sota el braç. Després caldria posar-la en un pensionat; això costaria molt; com s’ho faria? Aleshores es posà a reflexionar. Pensà a llogar unes terres pels voltants que ell mateix vigilaria estretament tot anant a visitar els malalts. Arraconaria el rendiment, el col•locaria a la caixa d’estalvis; després, compraria accions, allà on li semblés més apropiat, ja veuria; d’altra banda, la clientela augmentaria; hi comptava, car volia que Berthe rebés una bona educació, que tingués talent, que aprengués de tocar el piano. Ah, quin goig faria de veure-la quan tindria una quinzena d’anys, bella com la seva mare, passejant-se al seu costat amb un capell de palla ample com els que Emma acostumava a portar els estius! Des de lluny les prendrien per dues germanes. Se la imaginava als vespres treballant al seu costat, il•luminats tots tres per la claror del llum; li brodaria les sabatilles; s’ocuparia de les feines de la llar; emplenaria la casa amb la seva gentilesa i la seva alegria. A la fi, pensarien a situar-la: li trobarien algun xicot de posició assegurada; la faria feliç; una felicitat que compartirien tots i que duraria sempre.
A les nits, Emma no podia agafar el son; només feia l’adormida; i, mentre Charles s’ensopia al seu costat, ella es lliurava a la cursa dels seus somnis.
Des de feia una setmana un tronc de quatre cavalls se l’havia emportada, a la vora de Rodolphe, en un país desconegut del qual ja no tornarien. Avançaven i avançaven silenciosos amb els braços enllaçats. Sovint, des de dalt d’una muntanya, descobrien alguna ciutat esplèndida, amb cúpules, ponts i vaixells, boscos de llimoners i catedrals de marbre blanc a l’ombra d’uns campanars coronats amb uns nius de cigonyes. Anaven a poc a poc a causa de l’amplada de les lloses i, per terra, hi havia ramells de flors que venien unes dones vestides amb un cosset roig. Se sentia com tocaven les campanes, i el renillar de les mules barrejat amb el mormol de les guitarres, i el soroll que s’aixecava de les fonts, l’exhalació de les quals refrescava uns munts de fruites disposats en forma de piràmides al peu d’unes estàtues pàl•lides que somreien a través dels brolladors. Després, un cap-al-tard, arribaven en un poblet de pescadors amb tot de xarxes esteses a sota el penya-segat i al davant de les cabanes. Era allí on s’aturarien: viurien en una casa baixa amb la teulada plana, a l’ombra d’una palmera, gairebé tocant l’aigua i dominant l’arc del golf. Sortirien a passejar en gòndola, es gronxarien a dintre d’una hamaca; i llur existència seria fàcil i llarga com els vestits de seda que durien, i calenta i estelada com les nits que podrien contemplar. Res de nou no sorgiria en la immensitat d’aquell esdevenidor que s’imaginava; els dies, tots magnífics, s’assemblarien com una gota d’aigua a una altra gota d’aigua; i així aniria bressolant-se el seu amor a l’horitzó infinit, harmoniós, blavissolat i resplendent de sol. La nena, però, es posava a tossir a dins del bressol o bé Bovary començava a roncar més fort, i Emma no s’adormia fins a la matinada, quan l’alba emblanquinava els vidres i Justin ja era a baix a la plaça obrint les portes de la farmàcia.

Anna Karenina

1
La princesa mateixa [princesa Xerbàtskaia] s’havia maridat trenta anys enrera gràcies a un casament arranjat per la seva tia. El promès, del qual tot eraja sabut per endavant, vingué, veié la promesa i hom el veié a ell; la tia trameté al’un i a l’altre la impressió que s’havien produït mútuament; la impressió haviaestat bona; després, el dia assenyalat, hom demanà la mà als pares, i la demandaesperada fou acceptada. Tot va passar d’una manera molt senzilla, o almenys aixíva semblar-ho a la princesa. Quan les seves filles, però, hagueren de passar pelmateix trànsit, comprengué que casar-les no era una cosa tan planera com sembla habitualment. Quants temors havia hagut de passar, quants pensaments lihavien turmentat el magí, quants diners s’havien despès, quantes disputes haviatingut amb el marit en casar les dues noies grans, Dària i Natàlia! Ara, entractar-se de la petita, passava pels mateixos temors, pels mateixos dubtes i perdisputes encara més grans amb el marit. El vell príncep, com tots els pares, eraparticularment tocat i posat pel que es referia a l’honor i la puresa de les sevesfilles; era gelós d’elles d’una manera completament irraonable, i sobretot deKitty, la seva preferida, i a cada pas feia escenes a la princesa, la qual acusavade comprometre la noia. La princesa estava acostumada a tot això ja d’ençà de les primeres filles, però ara tenia la sensació que els temors del príncep eren més fonamentats. Veia que durant els últims temps s’havien produït molts canvis en els costums de la bona societat, que els deures de la mare havien esdevingutencara més difícils. Veia que les noies de l’edat de Kitty constituïen associacions, assistien a cursos, tractaven els homes amb deseiximent, anaven soles pels carrers; moltes d’elles, en saludar, no feien cap reverència, i, sobretot, estavenfermament convençudes que triar marit era cosa seva i no dels pares. «Ara ja no són els pares els qui casen les filles», pensaven i deien totes aqueixes noies i fins i tot molts dels vells. A la princesa, però, ningú no li havia dit com es feien ara els casaments. El costum francès —que els pares decideixin el destí dels fills— erarebutjat i condemnat. El costum anglès —llibertat completa de la noia— tampoc no era acceptat, i resultava impossible a la societat russa. El costum rus de casar per mediació d’un altre era considerat com una cosa escandalosa, de la qual tothom es reia, i la princesa també. Ningú no sabia, però, com s’havien de fer els casaments. Tots aquells amb els quals la princesa parlava d’aquest tema li deienel mateix: «En els nostres temps, és hora ja d’abandonar aquestes vellúries. Són els joves els qui s’han de casar, i no pas el pares; per tant, cal deixar a la gent jove la llibertat de fer el que els plagui.» Per als qui no tenien noies era fàcil de parlar així, però la princesa comprenia que la noia es podia enamorar d’un que no es volgués casar o d’un altre que no servís per marit. I, per més que hom tractés de persuadir-la que en els nostres temps eren els joves mateixos els qui havien de disposar de llur destí, ella no ho podia creure, de la mateixa manera que no podia creure que les millors joguines per a les criatures de quinze anys 57 fossin els revòlvers carregats. I per això estava més intranquil·la per Kitty que no pas ho havia estat per les noies grans.
(p. 57-58, capítol 12, primera part)

2
La primavera és l’època dels plans i dels propòsits. I, en sortir al pati,Levin, com l’arbre a la primavera, que no sap encara com ni en quin sentit creixeran els seus tanys i les seves branques novelles, cobertes de polpes inflades, no sabia ben bé quins projectes emprendria ara a la seva hisenda estimada, però tenia la sensació de posseir una gran abundància de plans i de propòsits, tots ells immillorables. D’antuvi, se n’anà al corral. Les vaques eren a l’eixida, on s’escalfaven al sol, que feia brillar llur pell destenyida, i mugien demanant quehom les portés al camp. Levin, després de contemplar embadalit una estona aquelles vaques que coneixia fins als més ínfims detalls, donà ordre de portar-les al camp i de treure els vedells a l’eixida. El pastor va córrer joiosament apreparar-se per sortir al camp. Les dones encarregades del bestiar, alçant-se les faldilles, descalces, xipollejant pel fang amb els peus encara blancs, no recremats pel sol, corrien amb una branca a la mà darrera els vedells, que mugien i joguinejaven, estimulats per la joia primaveral, tot empenyent-los cap a l’eixida.
(p. 177, capítol 13, segona part)

3
—I ve’t aquí el meu parer. La dona és la pedra de toc principal en l’actuació d’un home. És difícil d’estimar una dona i fer alguna cosa. Només hi ha un mitjà per a estimar còmodament i sense entrebancs, és el matrimoni. Com t’expressaré el meu pensament? —afegí Serpukhovskoi, a qui plaïen les comparacions—. Espera’t! Hom pot portar un fardeau i fer alguna cosa amb les mans només quan porta el fardeau lligat a l’esquena; això és el matrimoni. Jo vaig adonar-me’n en casar-me. Les mans em van quedar tot d’una més lliures.
Però si tragines aquest fardeau sense casar-te, tindràs les mans tan plenes que nopodràs fer res. Fixa’t en Masankov, en Krupov. Les dones els han fet perdre la carrera.
—Quines dones! —digué Vronski recordant la francesa i l’actriu amb les quals estaven relacionats aquests dos homes.
—I com més sòlida sigui la situació de la dona en el gran món, pitjor serà.
Aleshores no s’haurà ja de traginar el fardeau amb les mans, sinó d’arrabassarlo
a un altre.
—Tu no has estimat mai —digué Vronski en veu baixa, mirant davant seu i pensant en Anna.
—Potser no. Però recorda’t del que t’he dit. I encara una altra cosa: les dones són totes més materialistes que els homes. Nosaltres fem de l’amor quelcom d’immens, elles sempre quelcom terre-à-terre.
(p. 346, capítol 21, tercera part)